Sabeu com va començar tot això? Jo hos ho diré. Algú (del qual mai sabrem ni el nom, ni res) va decidir que els menors d’una certa edat eren massa joves per poder pensar i els majors d’una altra ja, o estavan anticuats o no sabien el que deien (aquest algu, clar està, no pertanyia a cap d’aquestes dos franjes d’edat tan inteligentment posades), total , que estava prohibit pensar.En veritat, no ho va prohibir totalment, ho va deixar a l’elecció de cadascú. Cadascú que es resignava a pensar era recompensat amb una certa quantitat de diners.
Mica en mica la primera franja d’edat va anar pujant, i la segona baixant (tothom volia diners), fins a tal punt que la franja legalitzada per pensar va ser inapreciable, i si nomès pots pensar per, mm… posem 3 anys, per que pensar? Ja que pensar per pensar es tonteria, o no?
Nomès eren legalment acceptats els pensadors (durant més anys, no sempre, clar) que tenien diners o, com a mínim, un límit d’influències.
Així que tothom es va resignar a que la gent amb poder penses per ells i així hem acabat, i prohibint el pensament, van prohibir la llibertat d’expressió, encadenant-se així en una prohibició total de la persona, influint-nos a ser el que ells volen que siguem i a seguir el seu plà.
Els primers que van deixar de pensar van ser els mestres, ja que eran els que necessitavan més diners, suposo que d’aquí ve el refrany que diu alguna cosa així com: cobres menys que un mestre d’escola, l’heu sentit algún cop? Com que els mestres van deixar de pensar aviat, els seus alumnes van ser educats segons les normes que proposava aquest ésser i ara tothom està educat per agradar (cosa que s’ha anat transmetent de generació en generació).
Ens han possat un aparell electrònic que contàmina la ment (entre altres coses) enxufat a la corrent per poder mantenir-nos a casa podrint-nos davant seu, amagant-nos la informació que, ens impulsaria a fer aquell acte prohibit? Ens fa insensibles, ja ens és igual que hi hagui una guerra aquí al cantó que algún famosete és casi. Aquest aparell ens posa la por al cos per que la única cosa que fem al sortir al carrer sigui comprar, comprar i mm…comprar? Han aconseguit que nomès ens atraigui allò que és fàcil.
Les noves tecnologies han arribat fins a tal punt que som incapaços de rentar-nos els dents solets. I, el que és més fort, ens és igual.
Aquells mateixos que van decidir les franjes d’edat, també van decidir quins eren els països rics i els pobres (obviament, ells no volien ser pobres). Tots sabem que hi ha continents necessitats, tots sabem que hi ha païssos necessitats, ciutats…però ens costa més adonar-nos de que hi ha gent necessitada dins del nostre continent, del nostre país i de la nostra ciutat, inclús del nostre carrer, però com que no som nosaltres, oi? Ens sería igual si aquest necessitat fós la nostra mare o el nostre germà? Doncs potser no, no ho sé.
Ens han conduit a la destrucció del nostre passat per poder viure en un futur, que segons ells, serà millor. Som incapaços d’estimar allò que no és nostre i decidim menysprear el que ahir o dema vam o estimarem.
La societat sempre ha avançat per gent que es questiona les coses, no ens quedem estancats.
*Moltes d’aquestes frases les ha aportat el Juan Estondock x)
