Atac de cor.

Sabeu com va començar tot això? Jo hos ho diré. Algú (del qual mai sabrem ni el nom, ni res) va decidir que els menors d’una certa edat eren massa joves per poder pensar i els majors d’una altra ja, o estavan anticuats o no sabien el que deien (aquest algu, clar està, no pertanyia a cap d’aquestes dos franjes d’edat tan inteligentment posades), total , que estava prohibit pensar.En veritat, no ho va prohibir totalment, ho va deixar a l’elecció de cadascú. Cadascú que es resignava a pensar era recompensat amb una certa quantitat de diners.

Mica en mica la primera franja d’edat va anar pujant, i la segona baixant (tothom volia diners), fins a tal punt que la franja legalitzada per pensar va ser inapreciable, i si nomès pots pensar per, mm… posem 3 anys, per que pensar? Ja que pensar per pensar es tonteria, o no?

Nomès eren legalment acceptats els pensadors (durant més anys, no sempre, clar) que tenien diners o, com a mínim, un límit d’influències.

Així que tothom es va resignar a que la gent amb poder penses per ells i així hem acabat, i prohibint el pensament, van prohibir la llibertat d’expressió, encadenant-se així en una prohibició total de la persona, influint-nos a ser el que ells volen que siguem i a seguir el seu plà.

Els primers que van deixar de pensar van ser els mestres, ja que eran els que necessitavan més diners, suposo que d’aquí ve el refrany que diu alguna cosa així com: cobres menys que un mestre d’escola, l’heu sentit algún cop? Com que els mestres van deixar de pensar aviat, els seus alumnes van ser educats segons les normes que proposava aquest ésser i ara tothom està educat per agradar (cosa que s’ha anat transmetent de generació en generació).

Ens han possat un aparell electrònic que contàmina la ment (entre altres coses) enxufat a la corrent per poder mantenir-nos a casa podrint-nos davant seu, amagant-nos la informació que, ens impulsaria a fer aquell acte prohibit? Ens fa insensibles, ja ens és igual que hi hagui una guerra aquí al cantó que algún famosete és casi. Aquest aparell ens posa la por al cos per que la única cosa que fem al sortir al carrer sigui comprar, comprar i mm…comprar? Han aconseguit que nomès ens atraigui allò que és fàcil.

Les noves tecnologies han arribat fins a tal punt que som incapaços de rentar-nos els dents solets. I, el que és més fort, ens és igual.

Aquells mateixos que van decidir les franjes d’edat, també van decidir quins eren els països rics i els pobres (obviament, ells no volien ser pobres). Tots sabem que hi ha continents necessitats, tots sabem que hi ha païssos necessitats, ciutats…però ens costa més adonar-nos de que hi ha gent necessitada dins del nostre continent, del nostre país i de la nostra ciutat, inclús del nostre carrer, però com que no som nosaltres, oi? Ens sería igual si aquest necessitat fós la nostra mare o el nostre germà? Doncs potser no, no ho sé.

Ens han conduit a la destrucció del nostre passat per poder viure en un futur, que segons ells, serà millor. Som incapaços d’estimar allò que no és nostre i decidim menysprear el que ahir o dema vam o estimarem.

La societat sempre ha avançat per gent que es questiona les coses, no ens quedem estancats.

*Moltes d’aquestes frases les ha aportat el Juan Estondock x)

Vaig agafar aquestes nous d'un hippie

Portant-me a una altra gran mentida em tens miran-te als ulls. Estàs feliç en el teu món apart? Has gastat tots els teus ultims dies dins del meu cap.
Mai has aconseguit que sigui com tu; obeeixes totes les normes protegint el pitjor de tu, enganyan-te per poder arribar a dormir.
Com sempre he dit, mai m'hen arrepenteixo de res, i crec que aquest cop tampoc.
Intentarè avançar amb el cap, sense que els teus peus tracin el camí.
El més important és allò que no es veu, allò del que no s'en parla i allò que s'amaga.
No em diguis que no malgasti el temps en el que vull fer per que no servià de res, creu-me, ho seguirè fent.
Hem passat molts anys junts i és com si mai ens haguessim vist. Recordes quan em vas deixar en una petita habitació amb una televisió en blanc i negre?
L'aire d'estiu em recorda als vells temps, però ara ja és massa tard. Has sigut l'unica cosa que no he tingut, sempre intentant fer-me entendre el comportament de la gent, però no t'en vas sortir.
No necessites la meva ajuda, però qui et salvarà? Amb mi ets immortal, i potser avui era el dia en que hauries d'haver fet alguna cosa per mi.
Encara que no veguis que hi sóc, encara que no em sentis quan et parlo, encara que gastis totes les hores en tú, formes part de mi.
Sempre em recordaves que havia de fer i com havia de parlar, sincerament, calia?
Recordaves els vells temps com si jo no hi haguès estat.
Quan ningú té temps per tu els dies es fan massa llargs.
Fica'm la por al cos i no me la treguis, tots tenim qué proteguir.
Intentant-me guiar m'has perdut. Quan no hi ets no m'en adono.
Hauria de marxar.

S'acaba el temps per tornar al lloc d'on venim.

Sota les ombres del dubte es va distinguir al final del carrer, amb el pols d'un tambor, i, amb aquest so a les orelles, la voluntat per continuar mentres comença un nou dia que, fa demanar més esperança i més escuses a qui no les pot donar.

Vaig intentar trencar amb les preguntes de dins meu inundant la ment de bons pensaments, però la vaig tancar i et vaig fer fora d'ella.

Hi ha vidres trencats dintre del meu cervell que em fan sangrar aquest sentiment d'angoixa; hi ha una plaga en mí, tinc un circ dins el meu cap. Demostra'm que m'estimes i tot anirà bé. Tranquilitza't, caminarè fins a la porta i no hem tornaràs a veure, de dijous a dissabte ho perdrè tot.

Per que saps el que penso quan no parlo? Per que m'entens encara que no vulgui? Per que saps si et menteixo? Et fa sentir especial saber respondre aquests per ques? Estem jugant amb foc? Ara, estaràs pènsant en les coses que haguessis desitjat fer i no has fet, o en les que vas fer i no havies desitjat fer mai, m'equivoco?

No vull perdre cap més nit pels carrers de l'ignorància. Ja no som qui vam ser, però és el mateix. La veritat, preferiría estar fent una altre cosa...

Vaig trencar la ràdio amb les regles de l'educació, vaig donar foc al gas que va cremar la bandera, sóc la filla d'un rebel, o simplement l'exportació de la revolució? Que passa, m'haig de possar a cantar per començar a correr? Intento mantenir la meva encantadora cara. Segueix-me si m'entens.

Em vas emputjar molt lluny, ull per ull, pistola per pistola. No h iha restes d'amor ni rempordiment en mó, per que jo acostumo a agafar el que vull i el que necessito, encara que sé que no està bé a mi em serveix.

Sembla com si haguès tornat a l'època en que no era lo suficientment bona per ningú, ho sóc ara? Sé que vols odiar-me, i per que negar-ho? jo vull que m'odiis, encara que no em coneguis se que m'ho mereixo.

M'entres podía recordar somiava en blanc i negre, m'entres creixía el sol anava cap a baix però ha optat per ignorar-ho, sempre ha estat en la meva ment, i ja és hora de que les coses canvin.
Sóc molt jove però em sento gran.

---
Un altre cop, perdoneu les faltes ^^

La droga més comú.

Mira, la dona en biquini. Mira, l'home interrogant. Mira, l'home gras amb cicatrius. Mira, el capità de l'espai. Mira, el científic, l'alquimista. Mira, les cirenes en una persecussió. Fixa't en els constans "pom-pom", "pom-pom". Mira els cantants de pop, mira la superestrella. Mira el ganivet. La reina crida i crida, i corre per salvar la seva vida.
Sempre mola, la llum perfecte en la foscor de la nit. Abandona el món, abandona la teva vida, per que mai podras guanyar a la televisió! Televisió, televisió! Ens mira intentant fer la bandera més gran. Mira, Quagmire. Mira, l'amenaça separada de l'amenaçat. Mira el yonqui intentant aconseguir la seva dosis. Mira la nena buscant la seva idea. Mira, aquell home és millor. La llum perfecta, la que fa menys por en la foscor de la nit. Televisió, televisió, televisió, no guanyaràs mai a la televisió!

Mmm aquesta és la primera entrada de la meva vida i no se molt bé com va tot....x) Bueno, espero que aquest blog tingui una continuitat i tot això, i no deixar-lo penjat (com acostumo a fer)....

Arxiu Espiatori. Dos contra dos.

Mira'ls, són allà! Asseguts al banc del parc, no dieun res, però, eh, sincerament, sembla que s'entenguin. No cal ser un expert per saber que no són més que amics, o no? i crec, que ningu vol passar la frontera.
Calla, calla! que em sembla que s'han dit alguna cosa!
-Hi ha alguna cosa pitjor que tenir-ho tot i no tenir res?-
Eh? Aquesta noia no hi toca, deu tenir traumes indantils, suposo que la pegaven de petita...
Com et passes, animal, potser és que ningú l'entén.
Potser això és culpa seva. No m'estranya que ell se la miri amb aquesta cara, deu parar boig, pobret.
Sí, amb lo guapo que és.
No ho és tant...
-Per que la gent menteix a qui s'estima?-
Ho veus? La pegaven, la pegaven.
Deu haber tingut molts desenganys amorosos.
Deixa'm dubtar-ho.
-La teva vida, sobre quin eix gira?-
Està del tot tocada...
Ai, pobre! a quin eix es deu referir?
Tu tambè? No comencis. Per cert, que fem aqui?
Es que avui ens toca vigilar-los a nosaltres...
Ah, sí, és cert, però demanarè un canvi de comanyia, ja no vull vigilar-los més amb tu.
Eh? Com vulguis, de totes maneres crec que fer això és bastant estupit.
Es que nomès fan que miar-se, segurament no saben que dir.
Segurament s'ho diuen tot.
Mira'l s'ha aixecat, cap a on deu anar?
Potser a veure aigua.
No, mira-la, ella ha baixat el cap, que significa tot això?
Sigui el que sigui, no és el que la teva perversa ment s'imaginava. Han somrigut.


(Sincerament, perdoneu les faltes.)